Són moltes les vegades que penso que els anys passen i en comptes de madurar, inmaduro. Sempre vaig ser un noi capritxós, encara que m'ha costat molt donar-me alguns d'aquest capritxos, com a tot el món suposo. No obstant això, mai he estat capaç de donar-ne el meus favorits, encara que vaig poder permetre'm el "luxe" d'anar a Lloret de Mar fa alguns anys, a més pagant-ho de la meva butxaca; de vegades la felicitat té un preu bastant assequible. Encara que Lloret de Mar té un mite familiar bé distint al meu mite, de nou encuny podríem dir.
Les coses mai són com un vol, i el viatge a Lloret de Mar em va omplir de felicitat, però amb sabor certament amarg. De vegades, és molt trist caminat envoltat de gent i estar solament, tan trista com pot ser caminar només envoltat de gent.
En qualsevol cas, és curiós veure com la vida dóna tornades per a acabar en el mateix lloc, encara que el decorat sigui distint. A cap i a l'últim, la vida segueix sent igual, però no per això avorrida. I alguns dies sento com si estigués amb mi mateix en un banc, i comencéssim a contar-nos la història de la nostra vida l'u a l'altre, al més pur estil Borgesià. Sigui el que anàs, l'impotant segueix sent ésser feliç, encara que la felicitat sigui dolça, amarga o amb tomàquet i enciam amanits. En el fons, guardar dolents records del passat és habitualment una ximpleria, perquè amb el pas del temps el bo queda i la resta es va, i si no es va fem el possible per no recordar-lo, de manera que aquest record ocupa un espai inútil en el nostre cervell, si bé el realment rellevant d'aquest post és que encara recordo una mica de català(molt mal escrit i pitjor parlat, pero ho recordo XD)!
Les coses mai són com un vol, i el viatge a Lloret de Mar em va omplir de felicitat, però amb sabor certament amarg. De vegades, és molt trist caminat envoltat de gent i estar solament, tan trista com pot ser caminar només envoltat de gent.
En qualsevol cas, és curiós veure com la vida dóna tornades per a acabar en el mateix lloc, encara que el decorat sigui distint. A cap i a l'últim, la vida segueix sent igual, però no per això avorrida. I alguns dies sento com si estigués amb mi mateix en un banc, i comencéssim a contar-nos la història de la nostra vida l'u a l'altre, al més pur estil Borgesià. Sigui el que anàs, l'impotant segueix sent ésser feliç, encara que la felicitat sigui dolça, amarga o amb tomàquet i enciam amanits. En el fons, guardar dolents records del passat és habitualment una ximpleria, perquè amb el pas del temps el bo queda i la resta es va, i si no es va fem el possible per no recordar-lo, de manera que aquest record ocupa un espai inútil en el nostre cervell, si bé el realment rellevant d'aquest post és que encara recordo una mica de català(molt mal escrit i pitjor parlat, pero ho recordo XD)!
[We're unbreakable][Sahlene][It's been a while]
No hay comentarios:
Publicar un comentario